Independentismoaren kontrako epaiketak politikan jarri du arreta. Logikoa baino logikoagoa da hori, baina ezin da ahaztu kultura katalanaren kontrakoa ere badela epaiketa. Omnium Culturaleko presidentea, Jordi Cuixart, aulkian eserita dago. Kultura handiko gizon onbera da, baketsua, eta dagoeneko urtebete baino gehiago eman du preso. Aintzat hartzekoa da haren soslaia: hain da agerikoa haren moraltasunaren handia, non lotsaz gorritu behar luketen inola ere egingo ez lituzkeen delitu batzuk leporatzeko gai izan diren lotsagabeek. Hasteko, lehen auzi egunean Benet Salellasek eginiko defentsa bikainak begien bistan utzi zuen intoleranteentzat deserosoagoa izango dela kultura edukitzea aulkian eserita, politika edukitzea baino.
Omnium funtsezko erakunde bat da gure hizkuntza, literatura eta oroimena babesteko. Barçarekin eta Kataluniako Orfeoiarekin batean, balio sinboliko handia du, eta Euskal Herriak ondo ulertuko du zer den guretzat Omnium Cultural, berak ere ondotxo baitaki, minez jakin ere, zer den inork zure sinboloei erasotzea. Frankismoa ere saiatu zen, eta ezin.
Omnium, hain zuzen, Letra Katalanen Ohorezko Saria da, kategoria intelektual goreneko pertsonaiei emana: Jordi Rubio, Joan Oliver, Francesc de B. Moll, Salvador Espriu, Josep V. Foix, Joan Fuster… Omnium, era berean, Eleberriaren Sant Jordi saria da: Maria Aurelia Capmany, Josep Pla, Manuel de Pedrolo, Pere Calders, Merce Rodoreda, Montserrat Roig, Baltasar Porcel… Eta Omnium, gainera, Poesiaren Carles Riba saria da: Joan Vinyoli, Blai Bonet, Miquel Marti Pol, Pere Quart, Maria Merce Marçal…
Sorreratik bertatik, 1961eko erresistentzia hartatik, aktibismoan ari da Omnium; politikan ez, baizik hain justu kulturan aritzea du lehentasun, eta horrexek ematen dio indar berezia. Politikak bereiz baitezake kulturak batu duena. Subiranismo kulturalak malgutasuna ematen du; hain zuzen, subiranismo politikoan batzuetan faltan sumatzen den malgutasun bat.
Mezenasgotik industriara pasatutako kultura baten plataformetako bat izan zen Omnium. Burgesia katalanak sortu zuen, Edicions 62 eta Edigsa diskoetxea sortu zituen bezala: bi horiek ezinbestekoak izan ziren liburuaren industria hedatzeko eta nova cançó izenekoari bozgorailu bat emateko. Gaur egun ere, kultur plataforma handi hori da Omnium, 120.000 bazkideek ematen dioten bizitasun eta autonomia duena: orain, betiko kuotak ordaintzeaz gainera, diru gehiago jartzen ari dira, prozesuaren ondorioz intolerantzia inkisitibo ezjakinak ezarritako isunak pagatu ahal izateko.
Errepresioak oldarrari ekin baino lehentxeago, Omnium gidari aritu zen memoria historikoaren borroka baketsu handian, frankismoaren krimenak salatu nahian. Herritarren ekitaldi handi bat egin zen Bartzelonako Model presondegian, non zigorrak bete baitzituzten libertatearen aldeko hainbat eta hainbat borrokalarik, non garrotean exekutatu baitzuten Salvador Puig Antich, non gaua igaro baitzuen Juan Paredes Txiki-k fusilatua izateko bezperan. Cuixart ikusi nuen azken aldian, hain zuzen, Model espetxean ikusi nuen, preso politiko guztien ohorea aldarrika, bera ere zerrendan agertzeko atarian zegoela.
Ekitaldi haiei, ordea, Omniumeko aurreko zuzendaritzakoek ekin zieten: Muriel Casals, zorigaiztoko istripu batean hila, eta Quim Torra. Hain zuzen, Torra aritu zen Nabarralderekiko harremana estutzen, Angel Rekalderen lan onari esker, eta, halaxe, bisitan etorri zen Iruñeko alkatea, Joseba Asiron. Omniumeko agendan Torrak zuen azken ekitaldia, gainera, Oñatiko Unibertsitatean eman beharreko hitzaldi bat zen, memoriaren esparruei buruzkoa. Rekaldek estimu handiz gordeta dauka Quim Torraren azken mezu elektronikoa: hitzaldia ezin eman eta, barkamena eskatzen zion mezuan, nahiz eta arrazoi sendo bat izan, hots, Kataluniako Generalitateko presidente hautatu berria izatea.
Berria
Judici a la cultura catalana. El factor Òmnium
El judici a l’independentisme té posat el focus en la política. És del tot lògic, però no es pot passar de llarg que també hi ha un judici a la cultura catalana. Seu a la banqueta Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural. Home de cultura i de bondat, i de pau, que fa més d’un any que és a la presó. No passin per alt el seu perfil, perquè segur que la seva altura moral aflorarà per fer posar vermells els que tinguin la poca vergonya d’acusar-lo de delictes que seria incapaç de cometre. Per començar, la defensa brillant de Benet Salellas el primer dia de la vista ja va evidenciar que la cultura a la banqueta serà encara més incòmoda a la intolerància que la política.
Òmnium és una institució cabdal per a la preservació de la nostra llengua, de la nostra literatura i de la nostra memòria. Al costat del Barça i de l’Orfeò Català, té un valor simbòlic potent, i a Euskal Herria, que ha patit prou, i prou dolorosament, què significa que li ataquin els símbols, s’entendrà el significat de judicar Òmnium Cultural. El franquisme ja ho va intentar sense èxit.
Òmnium és el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, atorgat a personatges d’enorme alçada intel·lectual, com Jordi Rubió, Joan Oliver, Francesc de B. Moll, Salvador Espriu, Josep V. Foix, Joan Fuster… Òmnium és el Premi Sant Jordi de Novel·la: Maria Aurèlia Capmany, Josep Pla, Manuel de Pedrolo, Pere Calders, Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, Baltasar Porcel… Òmnium és el Premi Carles Riba de Poesia: Joan Vinyoli, Blai Bonet, Miquel Martí Pol, Pere Quart, Maria Mercè Marçal Marçal…
Des de la seva fundació, a la resistència del 1961, Òmnium practica l’activisme, amb la força que li atorga que sigui precisament la cultura i no la política la primera de les seves casuístiques. Perquè la política pot separar allò que la cultura uneix. El sobiranisme cultural aporta una ductilitat que a vegades es troba a faltar en el sobiranisme polític.
Òmnium va ser una de les plataformes de desplegament d’una cultura que va transitar del mecenatge a la industria. La mateixa burgesia catalana que havia fundat Edicions 62 i la discogràfica Edigsa, gràcies a les quals van ser possibles el desplegament de la indústria del llibre i el gran altaveu de la Nova Cançó, va fundar Òmnium. A dia d’avui, Òmnium segueix sent la gran plataforma cultural, amb la vitalitat i autonomia que li proporcionen els seus 120.000 socis, que cotitzen les quotes habituals i les afegides per poder pagar les multes que la inquisitiva i inculta intolerància li ha imposat a conseqüència del Procés.
Poc abans que la repressió cavalqués de nou, Òmnium havia liderat el gran combat pacífic de la memòria històrica de cara a denunciar els crims del franquisme. Un gran acte ciutadà a la presó Model de Barcelona, on tants lluitadors per la democràcia havien complert penes, on va ser executat a garrot vil Salvador Puig Antic i on va passar la nit de capella Juan Paredes, Txiki, abans que l’afusellessin. L’últim cop que vaig veure Cuixart, va ser precisament a la Model, reivindicant l’honor de tants presos polítics, un minut abans que el seu nom s’afegís a la llista.
Aquells actes els van endegar els seus antecessors a la direcció d’Òmnium, Muriel Casals, desgraciadament morta en accident, i Quim Torra. Ell va ser un dels encarregats d’establir els llaços amb Nabarralde, gràcies a la bona gestió d’Angel Rekalde, que per començar va propiciar una visita a l’entitat de l’alcalde d’Iruña, Joseba Asiron. L’últim acte que tenia Torra en l’agenda d’Òmnium, era justament una conferència a la Universitat d’Oñati, sobre els espais de la memòria. Rekalde guarda amb afecte l’últim mail de Quim Torra, disculpant-se per no poder fer-la per la causa justificada que l’acabaven d’elegir President de la Generalitat de Catalunya.
Juicio a la cultura catalana. El factor Òmnium
El juicio al independentismo tiene puesto el foco en la política. Es natural, pero no se puede pasar por alto que también hay un juicio a la cultura catalana. Sienta en el banquillo a Jordi Cuixart, presidente de Òmnium Cultural, hombre de cultura y de bondad, y de paz, que hace más de un año que está en prisión. No pasen por alto su perfil, porque seguro que su altura moral aflorará para sonrojar a quienes tengan la poca vergüenza de acusarle de delitos que sería incapaz de cometer. Para empezar, la defensa brillante de Benet Salellas el primer día de la vista ya evidenció que la cultura en el banquillo será aún más incómoda a la intolerancia que la política.
Òmnium es una institución fundamental para la preservación de nuestra lengua, literatura y memoria. Junto al Barça y al Orfeò Català, tiene un valor simbólico potente, y en Euskal Herria, que ha sufrido mucho, y muy dolorosamente, qué significa que le ataquen los símbolos, se entenderá el significado de juzgar a Òmnium Cultural. El franquismo ya lo intentó sin éxito.
Òmnium es el Premio de Honor de las Letras Catalanas, otorgado a personajes de enorme altura intelectual, como Jordi Rubió, Joan Oliver, Francesc de B. Moll, Salvador Espriu, Josep V. Foix, Joan Fuster… Òmnium es el Premio Sant Jordi de Novela: Maria Aurèlia Capmany, Josep Pla, Manuel de Pedrolo, Pere Calders, Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, Baltasar Porcel… Òmnium es el Premio Carles Riba de Poesía: Joan Vinyoli, Blai Bonet, Miquel Martí Pol, Pere Quart, Maria Mercè Marçal Marçal…
Desde su fundación en 1961, en la resistencia, Òmnium practica el activismo, con la fuerza que le otorga que sea precisamente la cultura y no la política la primera de sus preocupaciones. Porque la política puede separar lo que la cultura une. El soberanismo cultural aporta una ductilidad que a veces se echa de menos en el soberanismo político.
Òmnium fue una de las plataformas de soporte de una cultura que transitó del mecenazgo a la industria. La misma burguesía catalana que había fundado Edicions 62 y la discográfica Edigsa, gracias a las cuales fueron posibles el desarrollo de la industria del libro y el gran altavoz de la Nova Cançó, fundó Òmnium. A día de hoy, Òmnium sigue siendo la gran plataforma cultural, con la vitalidad y autonomía que le proporcionan sus 120.000 socios, que cotizan las cuotas habituales y las añadidas para poder pagar las multas que la intolerancia inquisitorial e inculta le ha impuesto a consecuencia del Proceso.
Poco antes de que la represión cabalgara de nuevo, Òmnium lideró el combate pacífico de la memoria histórica de cara a denunciar los crímenes del franquismo. Organizó un gran acto ciudadano en la cárcel Modelo de Barcelona, donde tantos luchadores por la democracia habían cumplido penas, donde fue ejecutado a garrote vil Salvador Puig Antich y donde pasó la noche en capilla Juan Paredes, Txiki, antes de que lo fusilaran. La última vez que vi a Cuixart fue precisamente en la Modelo, reivindicando el honor de tantos presos políticos, un minuto antes de que su nombre se añadiera a la lista.
Fueron sus antecesores en la dirección de Òmnium quienes impulsaron aquellos actos bajo la dirección de Muriel Casals, desgraciadamente muerta en accidente, y Quim Torra. Él fue uno de los encargados de establecer los lazos con Nabarralde, gracias a la buena gestión de Angel Rekalde, que para empezar propició una visita a la entidad del alcalde de Iruñea, Joseba Asirón. El último acto que tenía Torra en la agenda de Òmnium era justamente una conferencia en la Universidad de Oñati, sobre los lugares de la memoria. Rekalde guarda con cariño el último mail de Quim Torra, disculpándose por no poder impartirla por la causa justificada de que le acababan de elegir President de la Generalitat de Cataluña.
