Baltasar Garzón està tastant la seva pròpia medicina. El suposat progressisme que ara el defensa oblida que les mateixes estructures hereves del franquisme que han permès que el ‘superjutge’ s’assegui al banc dels acusats són les que Garzón ha utilitzat sistemàticament contra l’independentisme català i basc.
Els crims del franquisme s’han de jutjar, s’ha d’acabar amb la impunitat i recuperar la dignitat de totes les víctimes que segueixen enterrades a descampats per la desmemòria històrica de l’Estat espanyol. Però posar a Garzón com a defensor de les llibertats és una nova humiliació per a tots aquells que han passat per les seves mans. Persones que van declarar davant el jutge, amb ferides visibles, sobre el tracte que havien rebut a les comissaries, i obtenien com a resposta el silenci còmplice del qui pertany al grup dels botxins. Persones que van ser empresonades per declaracions realitzades sota tortura.
Molts catalans i bascos han patit el ‘modus operandi’ de Garzón, visualitzat en la seva màxima expressió a la macrooperació contra l’independentisme l’any 1992. Davant les mostres de suport al jutge de l’audiència nacional espanyola, molts d’ells han escrit una carta conjunta per narrar, de nou, la vertadera cara de Garzón. La reproduïm íntegra a continuació:
“Prevaricació, franquisme i antifranquisme de Garzón
Davant de la notícia sobre el delicte de prevaricació imputat al jutge Garzón en relació a la repressió franquista –no pas en les altres acusacions de prevaricació, cas Gurtel i cas Botín- i davant del moviment de suport que intenta identificar-lo com a defensor dels drets humans cal fer les següents consideracions:
El jutge Garzón, poc abans dels jocs Olímpics de Barcelona, l’any 1992, va aprovar la nostra incomunicació en dependències de la guàrdia civil. Els dies que vam romandre detinguts vam ser objecte de tortura, molts de nosaltres teníem nafres prou visibles que evidenciaven el tracte que havíem rebut. Tots nosaltres vam declarar davant el jutge Garzón sense que aquest fes absolutament res per saber l’origen de les lesions que presentàvem. Molts de nosaltres vam fer esment explícit del tracte rebut sense que el jutge s’immutés.
El jutge Garzón va fer servir les declaracions extretes sota tortura per instruir la seva causa. Les denúncies per tortura van ser arxivades totes, sense excepció. Ni ell com a jutge de l’Audiència Nacional, ni cap altra instància judicial espanyola, van fer cap mena d’investigació.
Van haver de passar dotze anys per a què el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg condemnés l’Estat espanyol per haver vulnerat l’article número 2 de
El mateix jutge va ser el responsable judicial de la nostra detenció i tortura a mans de
El jutge que va ser responsable de la nostra detenció i tortura és avui víctima de la seva pròpia medicina. Qui avui jutja el jutge Garzón forma part del mateix entramat jurídico-polític que ell, i si se’n surt, el jutge Garzón continuarà aplicant les lleis com sempre, i probablement la incomunicació i la tortura, continuarà formant part del seu decàleg i de la seva manera d’instruir.
La tortura i la impunitat és una constant sense solució de continuïtat des de la mort del dictador. Els sectors que van pactar l’anomenada transició van deixar intactes una part important de l’estructura de l’estat franquista. L’exemple més paradigmàtic n’és l’Audiència Nacional, hereu directe del Tribunal de Orden Público franquista, que ha exercit un paper especialment repressor contra l’independentisme català dels anys vuitanta i noranta, i que continua essent la fórmula triada per l’Estat per resoldre determinats conflictes polítics.
La impunitat que nosaltres vam viure, doncs, té arrels en el franquisme i part dels motius pels quals vam ser detinguts tenen també a veure amb aquell període i amb la manera com es va voler tancar.
Més de trenta anys després de la mort del dictador la tortura continua essent una xacra a l’Estat espanyol i malgrat els informes i les sentències internacionals l’aparell jurídico-polític de l’Estat espanyol continua negant la tortura. Cal apuntar que segons dades de
Com a víctimes de la tortura, volem manifestar que no estem d’acord amb el fet que aquest jutge segui en el banc dels acusats a causa de la iniciativa que moltes associacions i persones anònimes estan tirant endavant des de fa anys en contra de la impunitat franquista i a favor de les víctimes de l’alçament feixista, associacions i persones que compten amb tot el nostre suport.
Com a víctimes de la tortura voldríem veure en el banc dels acusats els agents que ens van torturar i els seus responsables polítics i judicials. Com a víctimes de la tortura voldríem veure el jutge Garzón al banc dels acusats responent per la seva passivitat davant dels centenars de persones torturades que han passat davant d’ell.”
Carles Buenaventura, David Martínez, Eduard López, Eduard Pomar, Esteve Comellas, Guillem de Pallejà, Jaume Oliveras, Joan Rocamora, Jordi Bardina, Josep Poveda, Marcel Dalmau, Oriol Martí, Pep Musté, Ramon López, Ramon Piqué, Vicent Conca, Xavier Ros
Carles Buenaventura* Encausats pel jutge Garzón l’estiu de 1992, poc abans dels Jocs Olímpics, en una macrooperació contra l’independentisme català.
