Durant anys i panys se’ns ha volgut fer creure que Europa, on s’havia d’anar de la mà de França, seria la solució definitiva i històrica dels nostres problemes.
Això ja no es pot defensar. En particular no es pot sostenir que es pugui anar amb França mai. Res de proper es pot comparar a la vilesa criminal del genocidi nacional i lingüístic francès. Ara el reitera un informe parlamentari sobre seguretat interior.
El tema no tindria a veure amb la repressió lingüística, sinó a dir que ensenyar la llengua originària a les poblacions immigrades ajuda a lluitar contra la marginació social i la delinqüència, com es fa als Estats Units i Gran Bretanya. A Londres hi ha ensenyament primari en 307 llengües, incloses el tagal i el mbum.
L’informe va en sentit antagònic. Respecte als infants que visquin a França, sigui quin sigui el seu origen, afirma: «Només els pares, i en particular la mare, tenen contacte amb els seus nens. Si aquests darrers són d’origen estranger, elles (les mares) hauran d’obligar-se (devront s’obliger) a parlar francès en la seva llar, per habituar els nens a tenir només (à n’avoir que) aquesta llengua per expressar-se».
Afegeix: «Si és en l’interès del nen, les mares jugaran el joc i s’hi comprometran. Però si senten, en alguns casos, reticències per part dels pares, que exigeixen sovint el parlar patuès del país a casa (le parler patois du pays à la maison), elles seran dissuadides de fer-ho. Aleshores cal dur a terme accions cap al pare per incitar-lo en aquesta direcció».
A continuació explica que si això no es fa així, entre els 4 i els 6 anys el nen tindrà dificultats a l’escola. «Dificultats -diu- degudes a la llengua, si la mare no ha seguit les recomanacions de la fase u». Afegeix: «L’ensenyant llavors haurà de parlar-ne als pares, perquè al domicili (dels pares) l’única llengua parlada sigui el francès. Si allò persisteix, la mestra haurà aleshores de passar el relleu a un ortofonista a fi que el nen recuperi immediatament els mitjans d’expressió i de llenguatge indispensables per a la seva evolució escolar i social».
Ben aviat s’arriba, com si res, a un altre aspecte: la delinqüència juvenil, que farà que el nen «haurà de ser posat en una estructura especialitzada d’educació reforçada si el comportament persisteix». ¿Es pot ser català i no tenir vòmits davant aquesta nova (però immanent) vilesa jacobina? Cadascú hauria de preguntar-s’ho. Els partits ho haurien de fer amb el cap enterrat sota terra, per vergonya.
