Dies enrere, en una entrevista concedida al Singular Digital, l’arqueòleg Eudald Carbonell feia tot un seguit de desqualificacions de l’independentisme amb les quals no sols no hi estic d’acord, sinó que voldria refutar per mitjà d’algunes consideracions. Això, però, no evitarà que em posi al seu costat a l’hora de defensar-lo d’aquells que li retreuen que expressi opinions polítiques en lloc d’arqueològiques. Talment com si els arqueòlegs només poguessin opinar sobre els vestigis de la humanitat, els bombers només poguessin fer-ho sobre incendis, els músics sobre música o els metges sobre medicina. Tothom té dret a opinar sobre les coses d’aquest món, sempre que ho faci sense màscara ni desqualificacions personals.
Estic d’acord amb el benvolgut amic Carbonell quan diu que “el catalanisme hauria d’integrar qualsevol procés que es basi en una transversalitat: la defensa de la llengua, la cultura, la identitat i incrementar la consciència nacional”, i comparteixo parcialment el seu parer sobre el victimisme català. Veig que tot i reconèixer que el victimisme català és un tòpic, el dóna per fet d’aquesta manera: “Quan passa alguna cosa sempre és culpa de Madrid. Aquest és un plantejament realment infantil”. El victimisme, certament, és infantil. Però si hi ha una cosa que l’independentisme no és, és victimista. El victimisme sempre ha estat l’argument del pusil·lànime, del qui vol una Catalunya subordinada a Espanya, per bé que ornamentada amb el títol honorífic de “fet diferencial”. L’independentista, en canvi, precisament perquè té l’autoestima que al pusil·lànime li manca, no admet cap altre estatus per a Catalunya que el que tenen Espanya o França en l’ordre internacional. Per altra banda, la psicologia ens explica molt bé la raó per la qual una persona o una col·lectivitat llargament sotmeses experimenten una davallada alarmant de la seva autoestima. Cal tenir en compte que l’assertivitat no és un do, és un exercici. I no es pot esperar que sigui assertiu qui fa anys que no decideix per ell mateix. Des d’aquest punt de vista, per tant, hem de veure la creixent voluntat catalana de tenir Estat propi com un autèntic miracle, atès que l’independentisme constitueix la màxima expressió de l’assertivitat.
Coincideixo amb l’Eudald Carbonell quan afirma que “el món va cap a la interdependència a causa de la revolució cientificotècnica”. I tant que sí! I, a més, és molt bo que sigui així, ja que suposa un exercici d’humilitat per a tots els pobles del món, especialment per als més grans i arrogants. El missatge és aquest: no hi ha ningú que sigui autosuficient, tothom necessita alguna cosa dels altres. Però em sobta que en Carbonell afirmí això: “No m’agradaria que el 100% de Catalunya fos sobiranista o independentista. Això seria un problema”. Un problema per a qui? Per a ell? Per a Espanya? Per als espanyolistes? No havia sentit mai que la voluntat de ser lliure fos una cosa negativa. Això només ho diu el PSOE de Catalunya amb la seva galdosa estratègia de la por. Ja sé que en Carbonell ho associa al perill de la “homogeneïtat” i a la riquesa de la “diversitat”. Però això és fer trampa, per la senzilla raó que la diversitat no és antagònica amb els atributs d’Estat. Tot depèn de la personalitat de l’Estat en qüestió. Espanya, per exemple, és una enemiga aferrissada de la diversitat. No l’ha admesa mai al llarg de la seva història. Mai. Sempre s’ha reafirmat, i ho continua fent, per mitjà de l’anorreament de tot allò que s’allunya de les essències de Castella. Només cal mirar el mapa radial de les seves infraestructures en ple segle XXI i el capital espoliat a Catalunya amb què les finança.
Lamento que les fonts d’Eudald Carbonell sobre la situació econòmica catalana siguin tan coincidents amb les de l’espanyolisme més reaccionari quan diu que els diners del nostre dèficit fiscal “els traiem d’Espanya”. Renoi, això sí que és fort. No m’estranyaria que un dia d’aquests li arribés una oferta d’incorporació a la FAES. En tot cas, recomano l’estudi a fons dels treballs que el Cercle Català de Negocis ha fet sobre el tema i que permeten veure la magnitud de l’espoliació espanyola de Catalunya. En Carbonell, a diferència de la FAES i de l’espanyolisme de dretes o d’esquerres, no ho diu amb mala fe, n’estic convençut, però acaba fent-los el joc amb aquesta distorsió de la realitat. Els 22.000 milions d’euros que Espanya espolia anualment a Catalunya, i que constitueixen el nostre dèficit fiscal, són obligatoris. És a dir, són una imposició, un lladronici, un pillatge. El consum dels productes que fabriquem amb el nostre esforç, en canvi, és voluntari. Catalunya no imposa a Espanya l’adquisició dels seus productes, és aquesta última qui els compra per la seva qualitat. Consegüentment, és inadmissible comparar espoliació amb lliure mercat. No costa d’entendre: el pagament de 12.000 euros que fa anualment cada família catalana a Espanya és una imposició; per contra, la tria d’una marca catalana en un supermercat espanyol és una elecció. Queda clar, doncs, que un català que es vanti de ser d’esquerres només pot ser solidari amb Somàlia, Kenya o Etiòpia, on la gent mor literalment de fam, mai amb el govern de Madrid. A més, no és cert que l’economia catalana patís cap mena de trasbals pel famós boicot al cava. Això és una camàndula. Aquell boicot va fer pessigolles a Catalunya, perquè la major part dels nostre cava no es ven pas a Espanya sinó a tot el planeta. Diguem, tanmateix, que, de boicots, si s’escau, Catalunya també en sap fer. Zanussi o Leche Pascual, per exemple, en podrien escriure un llibre.
Aquestes manifestacions d’Eudald Carbonell també criden l’atenció:
“Crec que Catalunya és una nació, però no sóc nacionalista ni ho seré mai. La meva ideologia d’esquerres ho impedeix. El nacionalisme és una cosa burgesa, de pensament estret i normalment impulsat per la dreta”
“Els plantejaments de l’anticatalanisme i de l’antiespanyolisme són iguals”
Realment curiós que algú gosi afirmar que la ideologia d’esquerres és incompatible amb el nacionalisme, quan, com sabem, la història de la humanitat compta per milions les víctimes mortals del nacionalisme d’esquerres. Hi ha algun espanyol d’esquerres que no vulgui que Espanya continuï essent Espanya? Sincerament, em nego a creure que una persona ponderada com l’Eudald Carbonell faci seu el manual sectari i espanyolista de l’esquerra ‘pija’ catalana. No és possible. Més que res, perquè el gros parlamentari d’aquesta esquerra és de subordinació espanyola i vota tradicionalment a Madrid al costat del PP en contra dels interessos nacionals de Catalunya. Pel que fa a la comparança entre anticatalanisme i antiespanyolisme, només mostrar el meu astorament perquè algú amb un bagatge cultural notable consideri que el rebuig del maltractat al maltractador, en lloc de ser un acte de dignitat, és un acte de malignitat. Realment increïble. També em sorprèn, francament, que Eudald Carbonell es declari “federalista” i “no nacionalista” sense adonar-se del contrasentit que això suposa, ja que un català que està en contra de la independència de Catalunya, perquè la vol dintre d’una hipotètica federació espanyola, és algú que està substituint una nació per una altra. És algú que nega a Catalunya l’estatus que concedeix a Espanya –ser interdependent des de la condició de membre de les Nacions Unides–, i que només concep la nació catalana com una part d’una altra nació. La nació dels federalistes catalans, per tant, es diu Espanya. Què hi ha més nacionalista que això?
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2011/09/la_nacio_dels_federalistes_74403.php
