El procés d’elaboració d’un nou Estatut d’Autonomia per a Catalunya, en què està immersa la ponència del nostre Parlament, ha de culminar en un pas institucional endavant, que caldrà que sigui molt evident en relació al nivell d’autonomia política que tenim ara. I haurà de ser així, perquè ha transcorregut més d’un quart de segle d’ençà que l’Estatut actual va ser aprovat i, doncs, com tota obra humana, també aquesta ha d’estar subjecta a les actualitzacions necessàries que exigeix el pas del temps. Però, a més, la millora ha de ser significativa perquè, des del principi, l’Estatut va néixer coix, a causa de les limitacions pròpies de la tutela del primer postfranquisme. Ja estem en una altra època, se suposa que el franquisme queda lluny, Espanya és membre de la Unió Europea i a l’Estat manen els federals… Tot hauria de ser diferent i, en aquest cas, també més fàcil.
Un dels perills que té l’aprovació d’un nou Estatut és que aquesta circumstància sigui vista i viscuda per la població com quelcom aliè a ella mateixa, talment com si la modificació de l’estatus institucional del país no afectés gens ni mica la quotidianitat de la gent ni, encara menys, el seu benestar. Com si no tingués cap importància que la Generalitat pogués prendre decisions que tinguessin conseqüències immediates sobre la salut, l’educació, el transport o la jubilació. Més encara si aquestes conseqüències fossin clarament positives i beneficiessin els destinataris de les polítiques del nostre govern. Pot passar que, reclosa la reforma estatutària en l’àmbit estrictament «dels polítics» i percebuda com un tràmit fred i allunyat de la ciutadania, no sigui fàcil de veure-hi una relació directa amb la gent i els seus interessos, no sols simbòlics, espirituals o èpics, sinó també, i sobretot, materials. «La gent no es manifesta pels carrers, demanant un nou Estatut», asseguren. Cert, però sí que reclamen una sanitat amb més prestacions, una educació de més qualitat, una atenció més destacada a la gent gran o més facilitats perquè la gent jove pugui tenir casa. I tot això sí que té a veure amb l’Estatut i el finançament. ¿O és que, potser, hi ha manifestacions pels carrers d’Espanya reclamant la reforma del Senat o, ni que sigui per resoldre un tema de negoci familiar, també de la Constitució? I, això no obstant, els governants espanyols bé que en plantegen un canvi…
És a partir d’aquest pretès divorci entre quotidianitat i Estatut que, en una enquesta, posem per cas, «la reforma estatutària» pot aparèixer en un lloc irrellevant en les aspiracions prioritàries dels ciutadans. I que, en canvi, hi figurin la immigració, l’habitatge o la inseguretat, com a fenòmens que més preocupen en el si de la nostra societat. No és estrany que això sigui així, quan no es té present, per exemple, que a l’esborrany que ara es prepara, la immigració passa a ser una competència de la Generalitat, que ens ve traspassada pel sistema constitucional de delegació i que, per tant, acostant la responsabilitat política al govern català, també s’acostaran molt més les solucions a allò que pensa i necessita la gent en aquesta matèria. Podrem adoptar les mesures adequades, d’acord amb la nostra realitat i les nostres conveniències com a país, pensant en clau de futur; regulant fluxos migratoris de forma que puguem decidir a quanta gent arribada de fora podem realment acollir en condicions de dignitat i no condemnant-la a la marginalitat; preparant amb mesures efectives la incorporació plena a la societat catalana amb drets, però també amb deures; facilitant-los uns coneixements bàsics del país, amb les claus de la seva convivència, com a requisit per a la seva normalització social; evitant la formació de guetos, etc.
El mateix podríem dir de la resta de temes «que preocupen la gent», sigui l’habitatge, la inseguretat o la normalització del català. Però, evidentment, si no es té consciència que el nou Estatut es fa perquè els ciutadans i ciutadanes de Catalunya visquin millor -cosa que ja no poden garantir l’Estatut en vigor i el sistema de finançament actual-, pot acabar semblant que tot plegat és tan sols cosa dels polítics i que no interessa, ni afecta, ni concerneix la gent, sinó exclusivament les institucions i els partits. Que tot això del nou Estatut és una supraestructura, un edifici que només es construeix per dalt, per les altures de la política, sense la solidesa d’uns bons fonaments fets amb la participació la gent. No cal dir que hi ha sectors interessats a fer veure que aquesta és la realitat i, per tant, a presentar l’actual procés d’obtenció de més poder per a Catalunya, com una simple operació «identitària», tot donant a l’adjectiu una dimensió clarament pejorativa i reduint l’àmbit d’acció de la Generalitat als aspectes considerats tradicionalment simbòlics, desvinculant la noció de sobirania de la idea de benestar. Aquesta actitud de descrèdit, no gens ingènua per part dels que la sostenen, prové no tan sols de la dreta espanyolista més carca, sinó també del progressisme hispànic més desacomplexat en el seu anticatalanisme. Entre els uns i els altres és un lloc comú l’afirmació aquella de «més autogovern, per fer què?», sense oblidar mai l’afegitó aparentment sensat que afirma que «abans de reclamar noves competències, el que cal és exercir bé les que ja es tenen», frase que, si reposés sobre una base diguem-ne «científica», hauria d’aplicar-se sense excepcions a totes les administracions, també a l’espanyola i l’europea.
Un altre dels perills, no menors, és que, al final, es vulgui decantar el debat públic i també el de la ponència parlamentària, cap a aspectes purament nominalistes, importants per la seva significació política i fins i tot sentimental, però de caràcter absolutament declaratiu, en detriment de l’assumpció de competències reals que sí que tinguin a veure amb el dia a dia de la gent i amb el seu benestar material, la seva qualitat de vida i els seus projectes de futur. Estaria bé, per exemple, que l’Estatut declarés d’una manera solemne que Catalunya és una nació. Però aquesta afirmació no pot entrar-hi a canvi de renunciar a disposar d’una o altra competència que doni, a la Generalitat, el poder polític de debò que sí que tenen les nacions. Volem que hi figuri que som una nació i volem també el màxim de competències, perquè tenim la màxima ambició política per a aquest país.
D’altra banda, no serem o deixarem de ser una nació pel fet que una llei ho digui, ni que sigui l’Estatut. Ser una nació no depèn d’una llei, precisament. Ara mateix, ja som una nació, encara que això no consti enlloc, ni a l’Estatut, ni a la Constitució, ni en cap llei. Ho som i per això tenim lleis que regulen l’himne «nacional» i la diada de la festa «nacional» o bé disposem d’un arxiu «nacional» i un teatre «nacional»… El mateix podríem dir a propòsit del dret a l’autodeterminació o d’alguna altra afirmació que defensem i en què creiem. Pot passar, ai las, que ens entabanin amb certes frases impactants per la seva sonoritat simbòlica, posem per cas, però que ens deixin sense ni cinc de calaix. I aquest sí que és el tema essencial, perquè sense diners no hi ha autonomia, ni autogovern, ni política. Sense diners per demostrar cada dia que som una nació, no hi ha nació possible.
Josep-Lluís Carod-Rovira. President d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
