A la ciutat de Barcelona prop del 15% de la població empadronada és estrangera, alhora que en el conjunt de les escoles catalanes aquest col·lectiu representa, en l’actual curs acadèmic, el 9,6% de l’alumnat. Són només dues d’entre les moltes dades que constaten el que ja percebem en la nostra vida quotidiana: un increment molt important de persones amb costums i tradicions diferents i amb dificultats – lògiques en bona part- per entendre i, a vegades per acceptar, els mecanismes vitals de convivència característics de la nostra societat, bastits amb esforç per aportacions diverses en el decurs de la història, i que conformen un patrimoni cultural i social que la majoria volem preservar. En paral·lel, augmenta progressivament el nombre dels qui veuen amb preocupació o fins i tot amb certa hostilitat la immigració. Així, els estudis de la sociòloga María Ángeles Cea certifiquen que el nombre de ciutadans del conjunt de l’Estat que són «refractaris» amb el col·lectiu d’estrangers s’ha incrementat del 8% al 32% en un període de 8 anys (1996-2004). D’altra banda, Catalunya, segons el resultat d’un estudi encarregat per la Generalitat l’any 2002, és, juntament amb Canàries, l’única comunitat autònoma on és superior el nombre de persones que valoren el fenomen de la immigració negativament (37%), enfront dels qui el consideren positivament (35%).
Tanmateix, en les nostres escoles, amb més bona intenció que resultats efectius, s’han instrumentat diverses mesures amb l’objectiu de facilitar la integració dels nouvinguts: aules d’acollida, organització de taules rodones amb mestres, pares i alumnes, increment del nombre de docents especialitzats, etc., actuacions, sens dubte, necessàries però que no aborden el tema frontalment.
La major part d’alumnes estrangers s’escolaritzen en els mateixos barris on viuen, amb l’efecte que es reprodueix en aquestes escoles la concentració d’estrangers que existeix en determinades zones de Catalunya. I aquesta realitat comporta, entre d’altres, tres efectes molt negatius en l’àmbit docent. En primer lloc, disminueix globalment el nivell de la qualitat acadèmica perquè els mestres difícilment poden afrontar amb prou garanties el repte de formar i educar alumnes amb cultures diverses, preparació bàsica diferent i deficitari o nul domini de les dues llengües oficials, en especial del català, amb la dificultat afegida que representa, a més a més, la contínua incorporació de nous alumnes durant el curs. Aquesta reducció de la qualitat és clarament percebuda pels pares autòctons que, per evitar-la, traslladen els seus fills a altres escoles, incrementant així constantment el percentatge d’estrangers en les mateixes aules. Finalment, aconseguir la integració social en classes amb un 40%, un 50% o, fins i tot, amb un 70% d’immigrants és del tot impossible.
Si això és així, cal encarar aquest problema de forma decidida i adoptar, de comú acord entre totes les parts implicades, l’única decisió que pot facilitar el coneixement i l’enriquiment mutu que pels alumnes pot comportar la diversitat cultural, garantint alhora uns resultats acadèmics satisfactoris: distribuir els alumnes nouvinguts en la totalitat d’escoles públiques i concertades en un percentatge més o menys similar arreu, que faci possible el procés d’integració democràtica. Aclareixo que aquesta reflexió no la plantejo com un «mal menor» sinó, ben al contrari, amb l’objectiu d’aconseguir un guany formatiu per als alumnes i, per tant, per al conjunt de la societat.
Crec que no hi ha cap altra opció real. No se m’amaguen, naturalment, els inconvenients inherents a aquesta proposta: desplaçament de l’alumne fora del seu entorn, temps i cost del trasllat…, però tinc la convicció que només aquesta solució pot garantir una societat no fracturada per raó de l’origen geogràfic i per la qualitat de la formació rebuda, així com una substantiva millora del nostre sistema educatiu.
