Un article ben ferm de l’escriptor, crític i editor Isidor Cònsul, Per què ens fa por la literatura?, publicat en aquestes mateixes pàgines (AVUI, 20 de març del 2005) ha suscitat un saludable goteig d’opinions sobre com s’ha de plantejar la participació de la cultura catalana a la Fira de Frankfurt l’any 2007. I, per la manera que es va repetint d’opinió en opinió, el punt central del debat gira a l’entorn del fons conceptual darrere la pregunta: «Qui ha d’anar a Frankfurt?». Però no qui hi ha d’anar en el sentit de la nòmina d’autors sinó qui hi ha d’anar en el sentit de com s’hi ha d’anar.
Crec que no m’equivoco si dic que hi ha tres postures nítidament perfilades: (1) el maximalisme legalista o territorial, (2) el pactisme raonat o dèbil i (3) la por. Els maximalistes legalistes diuen que hi van només els ciutadans de Catalunya que escriuen en català i punt, mentre els territorials tenen ganes d’incloure alguns escriptors d’arreu del domini lingüístic. Els pactistes raonats creuen que s’ha de respectar la realitat bilingüe de la societat catalana i confegir una delegació mixta d’escriptors «catalans» que escriuen en català i en castellà, però sense permetre el predomini de la literatura en castellà. I els pactistes dèbils són aquells que s’amaguen dins la nebulosa d’ambigüitat del terme cultura de cultura catalana, i permeten que, darrere una façana numèrica de descriminació positiva, els escriptors catalans en llengua castellana s’emportin el gat a l’aigua. I finalment tenim els porucs de sempre que insisteixen que s’ha de callar, perquè es projecta una mala imatge dels catalans sempre discutint per qualsevol tema.
Totes les postures són respectables a priori, però aquest no és el tema. Crec que aquest debat és oportú i necessari. Oportú perquè s’han de plantejar les qüestions de fons primer i s’han de plantejar amb prou temps per trobar les solucions adequades. Necessari, perquè crec que les institucions culturals del govern haurien d’aprofitar d’una vegada l’avinentesa d’aquest debat tranquil per escoltar els autèntics protagonistes de Frankfurt, els editors i els escriptors, i mirar de confegir entre tots un programa sòlid, impressionant, àgil, eficaç i comercialment profitós (perquè no cal perdre de vista que el primer objectiu d’una fira és vendre!). Ara bé, això implica escoltar, i no fer veure que escoltes. I també implica dialogar i col·laborar, i no donar per a la menjadora amb més o menys diplomàcia. De moment s’ha caldejat l’ambient i s’haurà d’anar parlant més extensament, sobretot a partir del moment en què el senyor Xavier Folch presenti la proposta de l’Institut Ramon Llull.
Sigui com sigui, en el decurs del que portem de debat s’han dit una quantitat important d’insensateses. Per exemple, Josep-Lluís Carod-Rovira s’ha atrevit a negar que W.B. Yeats formi part de la literatura irlandesa perquè escriu en anglès. Justament Yeats, senador de l’Estat Lliure d’Irlanda als anys vint i figura absolutament clau en la recuperació de la tradició literària del seu país. O Vicenç Villatoro, que es pregunta si s’ha de portar Robert Graves i les seves obres a Frankfurt. Pregunta a la qual contesto de manera categòrica: sí, i els seus fills també.
En la pregunta de Vicenç Villatoro veig l’encarnació d’una actitud que, com a escriptor estranger resident a Catalunya, detecto que es va estenent cada vegada més a la cultura catalana, una actitud de progressiu aïllament i desagraïment. És a dir, contra més recursos i més possibilitats té la literatura catalana (i se’ls mereix!), més tancada en ella mateixa es torna. Analitzem-ho. La literatura catalana és una literatura extraordinàriament rica, però, afrontem-ho d’una vegada, és una literatura amb gravíssims problemes per fer-se conèixer a fora de l’Estat espanyol, de manera que, per ser realistes, no cal desaprofitar cap oportunitat per petita o gran que sigui. I Robert Graves i la seva família formen una gran oportunitat de ressò internacional.
D’una manera paral·lela, Robert Graves forma part de la literatura de les Illes i rebutjar aquest enriquiment és d’insensats. L’esperit de l’obra lírica madura de Graves és parcialment mallorquí. La seva obra lírica madura va ser pensada i creada a partir de la realitat mallorquina i ho va dir als quatre vents. A més, no creixen oliveres i tarongers a Anglaterra, ni tenen les famoses parets seques. Si volen veure la mallorquinitat de la poesia de Graves agafin les versions catalanes d’Àngel Terron i ho veuran de seguida. Graves sempre treballava amb el diccionari Alcover/Moll a la vora i, si no es va integrar més a la cultura catalana, és per qüestions de gelosia del poeta Josep Maria Llompart i afirmacions atrabiliàries de Blai Bonet.
A més, tres dels quatre fills del segon matrimoni de Graves han escrit llibres memorialístics on Mallorca representa l’aire que respiren. El primer va ser William Graves amb Wild Olives (1995), seguit de Lucía Graves amb A Woman unknown (1999) i, ara mateix, Tomàs Graves amb Turning Up at Dawn (2005), que, dit sigui de passada, ha estat editat pel segell Fourth Estate, que està de rabiosa moda a Anglaterra. I, ¿saben que de les tres obres només una, la de Lucía, té una edició catalana, Una dona desconeguda (Proa, 2000), adientment traduïda per Marta Pessarrodona? ¿Creuen que aquestes obres s’han d’ignorar d’aquesta manera? ¿És bo per a Catalunya i per a la literatura catalana?
Un altre cas també delirant! Darrerament tots els diaris dels Estats Units han parlat de la mort del gran poeta, narrador i assagista Robert Creeley, l’hereu directe de William Carlos Williams, ni més ni menys. Doncs, ¿sabien que una de les últimes coses que va escriure Creeley, i molt de gust, va ser un pròleg per a l’edició catalana de la seva magnífica Autobiography (1990)? La versió catalana d’Autobiografia és de Dolors Udina, una veterana en les traduccions de Creeley, i ha estat editada per Cafè Central/Emboscall i circula des del mes de gener. ¿Vostès n’han sentit a parlar?
Tampoc deuen haver sentit a parlar de L’illa (1998) i Escrit a Mallorca: poemes i relats (2002), que recullen tot el que va escriure a Mallorca. I, ¿saben que Creeley té un llibre de poemes, Later (Més tard, 1979), que és escrit a Sant Feliu de Guíxols i està esperant que algú li faci els honors?
I el mateix es pot dir de les més de vint (!) obres que va escriure Gertrude Stein durant la seva estada a Mallorca l’any 1917. I el poemari, Lumière d’homme, de Jacques Prevert, escrit íntegrament al país. I els poemes i les proses de Philip Levine escrits a Castelldefels quan hi va viure als anys 60. Tant que parlen alguns de Harold Bloom i resulta que, segons ell, Levine és el poeta elegíac més important de la tradició nord-americana des de Whitman! ¿I les proses del genial Pinkhas Sadé sobre el seu viatge a Catalunya? Sadé va fer un sensacional llibre de viatges que versa sobre quatre ciutats, una de les quals és Barcelona. ¿I la brillant novel·la de l’escocès Christopher Whyte, The Gay Decameron, situada en part a Barcelona, que he presentat personalment a quatre editors sense èxit? Molt progres per fer lleis però la discriminació en el terreny de la literatura continua a tota màquina! I el tracte que dispensen a Costanzo di Girolamo, figura clau per posar Ausiàs March al mapa literari mundial! I això que només grato la superfície del tema.
Ho torno a dir: la literatura catalana és extraordinària, però no pot prescindir de cap tipus de suport logístic de cara a la projecció exterior. I escriptors com Graves, Creeley, Stein, Sadé, Prevert, Whyte, i Di Girolamo prestigien i legitimen la literatura catalana, tot i que la literatura catalana per se no necessita cap ajut exterior. La literatura anglosaxona encara es vangloria d’haver captat Conrad i Nabokov! Per excés d’orgull o provincianisme, ¿Catalunya es deixarà perdre aquest recolzament? És un error.
D. Sam Abrams. Escriptor, assagista i traductor
