Em sembla molt oportuna la publicació del llibre Com explicar aquest país als estrangers, de Matthew Tree. Oportuna i enriquidora, perquè, a banda que és un llibre fresc, desacomplexat i assertiu des d’un punt de vista catalanocèntric, permet que el lector català conegui uns textos escrits originalment en anglès i publicats a la revista Catalonia Today que, altrament, li haurien passat desapercebuts. I això seria una llàstima, perquè el que s’hi diu convé no ignorar-ho. Són textos que constitueixen per si mateixos una crònica diàfana de l’estat de subordinació en què es troben Catalunya i la seva llengua i les situacions injustes, agressives i totalitàries que, consegüentment, s’esdevenen en contra seva. Aquí en tenim un petit tast:
- “Fa poc, al web barcelonareporter.com, un escocès anomenat Nick criticava un bàrman anglès a Barcelona que sap català però insisteix a parlar espanyol als clients locals perquè, com el bàrman mateix explica amb contundència, ‘als catalanets dels collons realment els toca els ous’. […] Jo i molts altres catalanets dels collons (incloent-hi uns quants amics italians, holandesos, marroquins i peruans) tindríem els ous d’anar-hi a celebrar el Dia de la Independència, acompanyats del seu amable personal. Aquell dia, espero, convidaria la casa”.
- “Fa dues setmanes, el grup establert al Raval Ojos de Brujo va tocar en un festival, es veu que multicultural, que organitzava Izquierda Unida en un poble a prop de Madrid. En començar el concert, van esmentar que eren de Barcelona, i van ser escridassats tot d’una. Per evitar més enfrontaments amb el públic, van eliminar qualsevol altra referència a Barcelona de les lletres de les cançons, de manera que ‘las Ramblas’ va esdevenir ‘la calle’, i així van anar fent (hi ha una certa ironia en tot plegat si es té en compte que Ojos de Brujo han dedicat anys a fer-nos saber que són ciutadans del món i que no són de cap nació, i encara menys de Catalunya)”.
- “Quan va condescendir que tot just setanta-cinc de les mil tres-centes pintures seves [la catalana Carmen ‘Tita’ Cervera] i d’en Heini [el baró Thyssen] fossin exhibides permanentment a Barcelona, va deixar estipulat que haurien de ser retornades de pet a Madrid si mai Catalunya fos independent”.
- “Ell [un fragatí] té una parada fixa al mercat de fruita i verdura ecològica que es fa a Saragossa, la capital de l’Aragó, cada dos dissabtes. Com que compra les pomes a Lleida, aquestes li arriben a la parada en capses que diuen ‘Fruita de Lleida’. Durant mesos els clients l’havien estat renyant a crits per gosar servir aquest producte tan descaradament català, fins que els organitzadors li van demanar que hi fes alguna cosa. O sigui que ara fica les pomes dins de capses que diuen ‘Plátanos de Canarias’, i des d’aleshores no n’ha rebut cap queixa”.
Com veiem, la catalanofòbia és present en diferents àmbits de la societat espanyola. I com que davant d’ella hi ha persones -incloent-hi molts catalans- que practiquen el negacionisme, és d’agrair que Matthew Tree ens mostri una realitat que, pel, seu caràcter marcadament quotidià, hem acabat acceptant com a normal. Magnífic l’article sobre la literatura catalana publicat al diari The Times i magnífica també la conferència a la London School of Economics. Un llibre, en definitiva, que ens ajuda a prendre consciència de l’assetjament que patim i que, amb saludable desinhibició, ens empeny a ser més resolutius amb conclusions com aquesta: “Jo suggereixo que aquesta és una situació insostenible, que tard o d’hora tindrà per conseqüència el tipus de notícia que dóna la volta al món -si més no per un dia- perquè implica fer un nou lloc a la taula de les Nacions Unides”. Gràcies, Matthew.
