Hoy he participado en la mesa redonda que con ese título ha organizado en Iruña la fundación Nabarralde con el apoyo del Gobierno de Navarra en la sede del Instituto Navarro del Euskera, Euskarabidea. El motivo era la presentación del libro que reúne las ponencias presentadas en las segundas jornadas de Derecho Pirenaico celebradas en Azpeitia hace dos años ya las que contribuí con el trabajo “Tradición y modernidad del Derecho Público catalán: de Francisco Maspons Anglasell a Héctor López Bofill , pasando por Lluís Marqués Carbó” .
Angel Rekalde y Luis Martínez Garate han hecho de conductores del acto en el que han intervenido Juanjo Álvarez (catedrático de Derecho Internacional Privado en la UPV) hablando sobre la ciudadanía transfronteriza y José Luis Orella Unzué (catedrático emérito de la UPV), Roldán Jimeno (profesor de la UPV) y yo mismo. Mi aportación ha consistido en una reflexión de actualidad sobre el choque entre el sistema jurídico español y las reivindicaciones políticas catalanas a lo largo del proceso independentista iniciado en 2010.
La costumbre, el pacto y la equidad son los fundamentos de los sistemas jurídicos comunes en pueblos pirenaicos, mientras que la literalidad de la legalidad lo es del poder estatal español construido a lo largo de los siglos de hegemonía castellana. Son dos mentalidades contrapuestas e incompatibles que abocan o bien a la sumisión forzada o a la independencia, dada la ausencia de un terreno común abierto a soluciones transaccionales. El conflicto en curso se puede resumir así: legalidad contra equidad.
El carácter autárquico del sistema constitucional español vigente entra en contradicción no sólo con la mentalidad catalana sino que choca con el derecho y la jurisprudencia comunitaria europea, siendo el Estado más transgresor y más condenado por los tribunales europeos. Pero a pesar de eso, políticamente, los estados de la UE apoyan el Reino de España en su concepción integrista del Estado aplicada por todos los poderes institucionales y fácticos contra la causa independentista catalana. Los procedimientos de extradición en curso contra el presidente Puigdemont y los miembros exiliados del Govern de la Generalitat es el ejemplo patente de esa divergencia esencial entre el ordenamiento europeo y el español.
La mentalidad jurídica catalana subsiste en la cultura política del país, en las formas de vida reguladas por el derecho civil catalán y en el derecho constitucional mediante el sistema andorrano establecido en 1993 como continuidad modernizadora de la costumbre vigente en los valles durante siglos. Desgraciadamente, el hispanocentrismo de la mayoría de la academia jurídica catalana ignora las potencialidades y las enseñanzas del Principado de Andorra, y llega hasta el punto de que el Gobierno interino de la Generalitat ha actuado con la displicencia propia del sistema español cuando debería haber actuado con la complicidad propia de los connacionales a la hora de hacer frente conjuntamente a Covid-19. En cambio, ha permitido que el gobierno español competente en materia transfronteriza hiciera tal vez mayor -en su provecho- la brecha entre Andorra y Cataluña.
Excepcionalmente, hay signos innovadores en las actitudes colectivas a la hora de hacer frente al orden estatal establecido (es el caso de las diversas agrupaciones de juristas que apoyan a los represaliados) y también en las reflexiones de nuestros librepensadores. Es el caso de la obra reciente de Héctor López Bofill, Law, Violence and Constituyente Power, en curso de edición a cargo de la prestigiosa editorial norteamericana Routledge, que hace referencia a las experiencias derivadas de la represión estatal del referéndum de autodeterminación del Primero de Octubre.
El sistema constitucional español mantiene un apoyo mayoritario y transversal a cargo de toda la partitocracia del régimen, desde Vox a Podemos, caracterizada por su naturaleza efímera e instrumental que crea partidos y los deshace (UPyD, Ciudadanos) en función de los conflictos (vasco o catalán) a los que debe hacer frente. No hay diferencias sustanciales entre ellos en cuanto al modelo de Estado que sostienen. Pero, en cambio, aparecen movimientos reivindicativos de raíces ancestrales aparentemente olvidados, como es el caso de León, que apelan a una identidad también jurídica y política propia que reclama de un nuevo Estado para poder revivir y prosperar. No es previsible a medio plazo un cambio de mentalidad y de actitud de los partidos españoles y, por tanto, el conflicto nacional catalán persistirá si los partidos independentistas son capaces de sostener una estrategia de larga duración. Desgraciadamente, los ejercicios teóricos desde el ámbito jurídico para encontrar una vía negociada están condenados a la política-ficción, pero son imprescindibles para sostener argumentadamente cara a la propia ciudadanía y a la comunidad internacional la credibilidad y la viabilidad de la causa nacional catalana y la deslegitimación del supremacismo español
Significat, expressions i valors del Dret pirinenc: perspectives de future
Avui he participat a la taula rodona que amb aqueix títol ha organitzat a Iruña la fundació Nabarralde amb el suport del Govern de Navarra a la seu de l’Institut Navarrès de l’Euskera. El motiu era la presentació del llibre que aplega les ponències presentades a les segones jornades de Dret Pirinenc celebrades a Azpeitia fa dos anys i a les quals vaig contribuir amb el treball “Tradición y modernidad del Derecho Público catalán: de Francesc Maspons Anglasell a Hèctor López Bofill, pasando por Lluís Marquès Carbó”.
Angel Rekalde i Luis Martínez Garate han fet de conductors de l’acte en el qual han intervingut Juanjo Álvarez (catedràtic de Dret Internacional Privat a la UPV) parlant sobre la ciutadania transfronterera i José Luis Orella Unzué (catedràtic emèrit de la UPV), Roldán Jimeno (professor de la UPV) i jo mateix. La meva aportació ha consistit en una reflexió d’actualitat sobre el xoc entre el sistema jurídic espanyol i les reivindicacions polítiques catalanes al llarg del procés independentista encetat al 2010.
El costum, el pacte i l’equitat són els fonaments dels sistemes jurídics comuns al pobles pirinencs, mentre que la literalitat de la legalitat ho és del poder estatal espanyol bastit al llarg dels segles d’hegemonia castellana. Són dues mentalitats contraposades i incompatibles que aboquen o bé a la submissió forçada o a la independència atesa l’absència d’un terreny comú obert a solucions transaccionals. El conflicte en curs hom el pot resumir així: legalitat contra equitat.
El caràcter autàrquic del sistema constitucional espanyol vigent entra en contradicció no solament amb la mentalitat catalana sinó que xoca amb el dret i la jurisprudència comunitària europea, essent l’estat més transgresor i més condemnat pels tribunals europeus. Però malgrat això, políticament, els estats de la UE fan costat al Regne d’Espanya en la seva concepció integrista de l’estat aplicada per tots els poders institucionals i fàctics contra la causa independentista catalana. Els procediments d’extradició en curs contra el president Puigdemont i els membres exiliats del Govern de la Generalitat és l’exemple patent d’aqueixa divergència essencial entre l’ordenament europeu i l’espanyol.
La mentalitat jurídica catalana subsisteix en la cultura política del país, en les formes de vida regulades pel dret civil català i en el dret constitucional mitjançant el sistema andorrà establert l’any 1993 com a continuïtat modernitzadora del costum vigent a les valls durant segles. Dissortadament, l’hispanocentrisme de la majoria de l’acadèmia jurídica catalana ignora les potencialitats i els ensenyaments del Principat d’Andorra, i arriba fins al punt que el Govern interí de la Generalitat ha actuat amb la displicència pròpia del sistema espanyol quan hauria d’haver actuat amb la complicitat pròpia dels connacionals a l’hora de fer front conjuntament a la Covid-19. En canvi, ha permès que el govern espanyol competent en matèria trasnfronterera fes més gran -en profit seu- l’escletxa entre Andorra i Catalunya. La mentalitat jurídica i política catalana ha estat absent en aqueix cas per actuar els governanats nostrats al dictat de les pautes mentals i les pràctiques despòtiques interioritzades del model de dominació política espanyol.
Excepcionalment, hi ha signes innovadors en les actituds col·lectives a l’hora de fer front a l’ordre estatal establert (és el cas de les diverses agrupacions de juristes que donen suport als represaliats) i també en les reflexions dels lliurepensadors nostrats. És el cas de l’obra recent d’Hèctor Lópex Bofill, Law, Violence and Constituent Power, en curs d’edició a càrrec de la prestigiosa editoral nordamericana Routledge, que fa referència a les experiències derivades de la repressió estatal del referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre.
El sistema constitucional espanyol manté un suport majoritari i transversal a càrrec de tota la partitocràcia del règim, des de Vox a Podemos, caracteritzada per la seva naturalesa efímera i instrumental que crea partits i els desfà (UPyD, Ciudadanos) en funció dels conflictes (basc o català) al quals ha de fer front. No hi ha diferències substancials entre ells pel que fa al model d’estat que sostenen. Però, en canvi, apareixen moviments reivindicatius d’arrels ancestrals aparentment oblidats com és el cas de Lleó, que apel·len a una identitat també jurídica i política pròpia que reclama d’un nou estat per poder reviure i prosperar. No es previsible a mig termini un canvi de mentalitat i d’actitud dels partits espanyols i, per tant, el conflicte nacional català persistirà si els partits independentistes són capaços de sostenir una estratègia de llarga durada. Dissortadament, els exerecicis teòrics des de l’àmbit jurídic per trobar una via negociada estan condemnats a la política-ficció, però són imprescindibles per sostenir argumentadament cara a la pròpia ciutadania i a la comunitat internacional la credibilitat i la vialitat de la causa nacional catalana i la deslegitimació del supremacisme espanyol
