Existència i consciència:
hi som, i sabem que hi volem ser
Tenim l’avantatge de ser-hi, i això ningú ens ho podrà negar. La constatació de la vida d’un poble és la seva pròpia existència, encara que això soni obvi, encara que sembli simple i absurd. No hi ha res més important que saber-se viu, perquè és precisament aleshores que podrem arribar a la consciència. I la consciència, això sí, m’atreviria a dir que ho és gairebé tot.
Hi ha dos tipus de consciència: la negativa i la positiva. La primera és la reacció al toc d’alerta que, per exemple, ens fa arribar la UNESCO: cada dues setmanes mor una llengua. És una afirmació terrible, però tan certa com la nostra existència. El coneixement d’aquesta notícia provoca una reacció, la consciència positiva, aquella que, davant d’una idea que pot perjudicar el nostre poble i qualsevol dels seus trets identitaris, fa que activem un sistema de protecció, basat, principalment, en una cultura de defensa. Per tant, una cultura agredida, minoritzada i sotmesa, que ha de sobreviure gràcies a la voluntat de la seva gent, lluny de la protecció que suposa la normalitat cultural i la democràcia institucional.
Però tot això, ja ho sabem, té uns culpables que hauríem de poder assenyalar sense cap mena de temor. Una llengua com la nostra, recolzada en una nació sense estat i, per tant, sense un ple reconeixement internacional, ho té realment complicat per seguir fent anys i fer-los amb bona salut. La opressió nacional que pateix el nostre poble és tan ampla que fa mal. Però a la vegada hi estem tan acostumats, i tot plegat ens sembla d’allò més arrambat a les normes de convivència democràtica, que ja ens hem fet amics del ‘què hi farem’, del ‘no s’hi pot fer res’. Sortir d’aquesta prudència per arribar a l’activitat i a l’activisme cultural és només una qüestió nostra. Nostra i de la nostra voluntat.
És per això que avui és important que estiguem celebrant dues de les coses més transcendentals que, encara al segle XXI, conservem els catalans: l’existència i la consciència. Hi som, i sabem que hi volem ser. Un principi que ens ha fet hereus de les batalles més simbòliques per salvaguardar la nostra llibertat nacional. Una llibertat que no és legal, que no tenim a nivell administratiu, però que seguim treballant cada cop que parlem la nostra llengua. Del Capcir a la Llitera, de la Segarra al Camp de Túria, de l’Alcoià a Formentera.
La millor manera de conèixer el territori és recorrent-lo. La millor manera de conèixer la llengua és llegint-la i parlant-la. I això és el que ens ajuda a fer el Correllengua. Any rere any, i enguany un any més, seguim reivindicat l’autodeterminació i la riquesa lingüística. Condemnem, un any més, la falta de drets democràtics, l’opressió cultural.
Un any més, seguim al país. Perquè ens pertany. I perquè tenim un deute amb la dignitat.
Visca la llengua i la cultura catalana!
Visca els Països Catalans!
Cesk Freixas (cantautor
Manifiesto del Correllengua 2011
Existencia y conciencia:
estamos, y sabemos que queremos ser.
Tenemos la ventaja de estar, y eso nadie nos lo podrá negar. La constatación de la vida de un pueblo es su propia existencia, aunque esto suene obvio, aunque parezca simple y absurdo. No hay nada más importante que saberse vivo, porque es precisamente entonces cuando podremos llegar a la conciencia. Y la conciencia, eso sí, me atrevería a decir que lo es casi todo.
Hay dos tipos de conciencia: la negativa y la positiva. La primera es la reacción al toque de alerta que, por ejemplo, nos hace llegar la UNESCO: cada dos semanas muere una lengua. Es una afirmación terrible, pero tan cierta como nuestra existencia. El conocimiento de esta noticia provoca una reacción, la conciencia positiva, aquella que, ante una idea que puede perjudicar a nuestro pueblo y cualquiera de sus rasgos identitarios, hace que activemos un sistema de protección, basado, principalmente, en una cultura de defensa. Por tanto, una cultura agredida, minorizada y sometida, que sobrevivió gracias a la voluntad de su gente, lejos de la protección que supone la normalidad cultural y la democracia institucional.
Pero todo esto, ya lo sabemos, tiene unos culpables que deberíamos poder señalar sin temor. Una lengua como la nuestra, apoyada en una nación sin Estado y, por tanto, sin un pleno reconocimiento internacional, lo tiene realmente complicado para seguir cumpliendo años y hacerlo con buena salud. La opresión nacional que sufre nuestro pueblo es tan amplia que duele. Pero a la vez estamos tan acostumbrados, y todo ello nos parece de lo más cercano a las normas de convivencia democrática, que ya nos hemos hecho amigos del ‘qué le vamos a hacer’, del ‘no se puede hacer nada’. Salir de esta prudencia para llegar a la actividad y al activismo cultural es sólo una cuestión nuestra. Nuestra y de nuestra voluntad.
Es por eso que hoy es importante que estemos celebrando dos de las cosas más trascendentales que, aunque en el siglo XXI, conservamos los catalanes: la existencia y la conciencia. Estamos, y sabemos que queremos ser. Un principio que nos ha hecho herederos de las batallas más simbólicas para salvaguardar nuestra libertad nacional. Una libertad que no es legal, que no tenemos a nivel administrativo, pero por la que seguimos trabajando cada vez que hablamos nuestra lengua. Del Capcir a la Litera, de la Segarra al Camp de Turia, de Alcoy a Formentera.
La mejor manera de conocer el territorio es recorriéndolo. La mejor manera de conocer la lengua es leyéndola y hablándola. Y eso es lo que nos ayuda a hacer el Correllengua. Año tras año, y este año un año más, seguimos reivindicando la autodeterminación y la riqueza lingüística. Condenamos, un año más, la falta de derechos democráticos, la opresión cultural.
Un año más, seguimos en el país. Porque nos pertenece. Y porque tenemos una deuda con la dignidad.
¡Viva la lengua y la cultura catalana!
¡Vivan los Países Catalanes!
http://www.cal.cat/Backend/Upload/Company/Document/rRGh%5BSLSH%5DndXDH79RxDofE3Ttg==.pdf
