Reflexions a propòsit d’una conferència de Salvador Cardús
Dos fets aïllats i independents m’han portat cap a la reflexió d’un tema que em sembla fonamental per a l’esdevenidor de Catalunya, i en el qual crec que els nostres polítics no ajuden gaire a aprofundir-hi, esclaus com són de la servitud electoralista. Em refereixo a la consolidació de la identitat de Catalunya des del punt de vista de realitat social, cultural i de lligam amb la història.
Els dos fets als quals em refereixo són els següents. Primer: un dia feiner vaig anar a una de les sessions de diàleg que periòdicament organitza el departament d’Interior i que titula Diàlegs interiors. El tema era Educació del civisme. De la retòrica dels valors a la bona organització. El ponent, Salvador Cardús, sociòleg i escriptor. L’altre fet: una visita de diumenge al matí a l’exposició de Magnelli al Museu Picasso de Barcelona.
Començo pel primer fet. En la seva ponència dels Diàlegs interiors, Salvador Cardús, en parlar de l’educació del civisme a Catalunya, va dir -i jo hi estic absolutament d’acord- que una col·lectivitat com la nostra, per conviure, necessita establir unes regles de joc, unes convencions, que cal que tots ens comprometem a respectar per a fer possible la convivència. I que, per tant, cal educar la gent jove en l’acceptació d’aquestes convencions i a fer-les servir. No es tracta d’un problema d’ètica (encara que les convencions cal que es moguin dins d’una dimensió ètica evident), sinó de l’adquisició d’hàbits. Educar no és només fer entendre les coses, sinó aconseguir que els que són subjectes d’educació arribin a fer seves unes determinades maneres de fer. D’escriure -que és un subjecte evident d’educació- només se n’aprèn escrivint. Però de la conferència de Salvador Cardús em vaig fixar especialment en una cosa que va dir de passada: que Catalunya ha estat sempre, des dels seus inicis medievals, un país d’immigrants. Em sembla una afirmació important.
La immigració ha construït, des de sempre, el gruix de la societat catalana, i aquesta -assumint-la- ha sabut tenir sempre la seva pròpia personalitat. Ara, amb la situació actual, d’una presència massiva de sud-americans, magrebins, europeus de l’Est, xinesos…, jo penso que també tirarem endavant (sense perdre personalitat, sinó enriquint-la), si sabem posar l’accent que cal en una educació comuna per a tots, que faci que els nois i les noies arribin a ser ciutadans responsables. Per a empènyer l’educació el nostre govern hauria de fer el que va fer l’Ajuntament de Barcelona a partir del primer terç del segle XX: llançar-se a bastir una escola pública i catalana per a tothom, de qualitat, com un dels seus primers objectius. Donada, doncs, la realitat de la immigració, Catalunya, per seguir sent Catalunya, ha d’assenyalar-se, com un dels seus objectius prioritaris, l’educació.
L’altre fet que m’ha suggerit aquesta reflexió sobre la realitat socio-cultural de Catalunya, va ser la visita d’un diumenge al matí a una exposició temporal del Museu Picasso.
Excepte la noia que ens va donar les entrades (dic donar perquè per edat no ens varen fer pagar res), de tots els altres servidors del museu que ens varen atendre -vigilants, conserges, cambrers…- no n’hi havia cap que fos català. (Una prova més de la massiva presència d’immigrants a Catalunya i, especialment, a Barcelona.) Tots aquests servidors del museu varen ser amabilíssims amb nosaltres i molt eficaços, i això que el diàleg (malgrat la nostra temptació de cedir) va ser sempre ells en castellà i nosaltres en català. A un cambrer, que devia ser de l’Europa de l’Est -encuriosit positivament-, vàrem explicar-li, en català, què era un tovalló, i ens ho va agrair. Amb l’ascensorista hi varem tenir unes converses sobre el contingut de l’exposició i si tenien més èxit els quadres de la primera època o els de la segona. Ell sempre en castellà i nosaltres en català. Doncs bé, no va passar res desagradable. Ens vàrem entendre amb tothom i tot va anar amb la màxima correcció i, àdhuc, amabilitat. Ens vam sentir a casa.
Tot el que he anat explicant m’ha fet patent que Salvador Cardús tenia raó. Que Catalunya ha estat, de sempre, un país d’immigrants, i que sempre havíem bastit la identitat del nostre país tots junts. Jo hi afegeixo que quan això es va assolir millor, l’escola pública catalana tenia un paper protagonista. Tinc l’esperança que l’escola pública pugui seguir fent aquest paper. Sembla que aquesta és la voluntat de l’actual govern. No obstant, caldrà acabar d’encarrilar el paper de les escoles concertades (les escoles privades amb subsidi de diner públic) perquè facin el servei públic d’educació gratuïta que els pertoca, atenent tots els alumnes i acceptant els immigrants que els toquin. Així, col·laborant d’una manera eficaç i solidària a aquesta tasca de consolidació de la personalitat col·lectiva de Catalunya.
Ja sé que des d’un punt de vista global i més general per a enfortir la seva identitat, Catalunya necessita, primer de tot, resoldre el seu finançament. Que sense deixar de ser solidaris amb les regions menys afavorides de l’Estat, l’Estat deixi d’espoliar-nos. (Fins ara ho ha fet sempre, mani a Madrid el PSOE o el PP.) Ja seria hora que Zapatero tingués valentia d’imposar, als seus, el seu tarannà de diàleg i l’espoli s’acabés. Tinguem esperança i confiem que els partits catalans sàpiguen fer pinya. En això la gent del carrer hi podem fer molt poc. Però, en canvi -i potser simplifico massa-, tornant al tema d’avui podríem ajudar a la consolidació de la personalitat social de Catalunya -tan plena d’immigrants- si, a més de l’acció educadora de l’escola pública i catalana per a tothom, ens entossudíssim (malgrat la incomoditat que comporta) a usar com a vehicle de cohesió el català parlat, sobretot amb els immigrants. També hauríem de maldar perquè els altres dos grans agents educadors públics fossin catalans. Que les televisions públiques fossin catalanes de debò i que el català tingués presència important -ara és quasi nul·la- a la informàtica.
L’experiència de la visita al Museu Picasso m’indueix a l’esperança i, segurament pecant molt d’ingenu, em fa pensar en l’eficàcia d’aquesta tossuderia. ¿No valdria la pena de provar-ho i de ser assistits en aquesta tossuderia pel govern de la Generalitat? ¿M’he equivocat estrepitosament donant importància a l’entitat i personalitat de Catalunya?
